Breu Història del Dret a l'Europa Occidental (II)

By Esguard de Dona - dimecres, d’abril 13, 2011

Emperador Constantí

Al llarg del segle III comença una crisi a tots els nivells dins l’Imperi Romà  i que va comportar un major enfortiment del poder de l’emperador, fins que Dioclecià el transforma de fet en una monarquia absolutista, que com hem dit fa que l’emperador sigui denominat “Dominus et Deus” (Senyor i déu), i van desenvolupar un cerimonial i una simbologia que volia donar aquella patina de caràcter sagrat que l’emperador volia, però a la vegada havia anat creixent la força del cristianisme.  Un xoc frontal ja que un cristià no podia reconèixer en l’emperador a un déu.

L’evolució de la situació va portar  - en gram mesura perquè el cristianisme comptava amb notables pensadors, mentre que des de l’absolutisme imperial aquesta vessant no era tant destacada – a que finalment, primer s’acceptés mitjançant l’Edite de Milà (any 313) la tolerància al cristianisme i finalment que l’emperador Teodosi es convertís al cristianisme.

En aquest punt havia aconseguit un pas per ser considerat el pont, l’intermediari amb Déu de forma que restava vinculat també amb l’església. Aquesta situació es consolida i en arribar a ser emperador Constantí, existeix el concepte que la monarquia té un origen diví i que la voluntat de l’emperador (Dominus) és de fet l’única font del Dret.

Les antigues institucions que representaven el poble i de les quals sorgia el dret havien deixat de tenir cap sentit real.

L’emperador tenia un caràcter sagrat, la seva voluntat era la única llei.

  • Share:

You Might Also Like

0 comentarios